Em fa ràbia aquella gent que no són coherents amb allò que prediquen. M’explicaré. Actualment estic fent una assignatura que porta per títol “Psicologia social del conflicte” en aquesta es tracten temes socials on sorgeix el conflicte des de la globalització, la immigració, les diferències culturals entre pobles i com potenciar una relació més justa entre ells, el terrorisme polític i religiós, els nacionalismes, les guerres i la relació de conflicte en les parelles. Fins aquí un es pot plantejar que són temes interessants i fins i tot li pot interessar veure quina visió es té, sobretot d’un tema com el nacionalisme des d’un punt de vista “extern”, sota la meva ingènua (?) perspectiva em va semblar molt interessant veure com es tractaven aquests temes des d’aquí. Un es planteja que temes tan complexos com aquests s’haurien d’abordar des de la cautela i que un anàlisi massa superficial seria altament perillós. El problema és que un també es planteja que si el que pretens és despertar les consciències entre els estudiants s’hauria d’animar a la participació oberta i aquí és on crec que falla aquest professor. M’explicaré amb un exemple extret d’una de les seves classes
“- Lo que realmente quieren los catalanes con lo del estatuto es quedarse poco a poco con mas dinero, i lo demás es solo una cortina de humo”.
Aquí un es pregunta aquesta afirmació és discutible? Per mi sí. No tenim una cultura pròpia, una llengua, una història? Es veu que tot això no compta per alguns. Arran d’això un va cometre l’atreviment d’expressar una crítica al discurs de l’eminència en el tema.
- ¿De verdad crees que el sentimiento nacionalista se basa solo en el dinero?
La resposta va ser una reargumentació cada cop més agressiva del seu anterior discurs amb algunes afirmacions tipus:
- ¡En Cataluññña el castellano está sufriendo una persecución increíble!
- ¿Como? ¿Porque?
- ¡Si quieres ir a una universidad catalana tienes que dar las classes en catalán!
-¿I donde vamos a usar el catalán? ¿En la intimidad? ¿Escondidos? ¿Vamos a Australia a hablarlo? ¿No se tenían que proteger las minorías? (en referència a exemples que va posar en classes anteriors del conflicte Israelo-Palestí, Centreamèrica...)
- La Constitución dice que el castellano es cooficial en Cataluña.
- Una Constitución hecha en una etapa donde la gente tenía miedo con el 23-F de por medio... no se, ¿quizás entonces se tendría que revisar un poco, no? (Aquest mateix professor va fer una classe magistral de com s’havia dut a terme la transició en un clima de crispació política i social cosa que em produïa una sensació de desconcert que no entenia)
Amb aquestes una noia alemanya intenta dir la seva, resposta del professor?
- ¡Tu cállate que no sabes de lo que estás hablando!
- ¿Que actitud mas democrática no?
- ¡Bueno se ha acabado la clase que ya es la hora!
I quan un servidor marxava el professor el crida i entre altres “arguments” defensant les seves tesis deixa anar aquesta:
- Tu no sabes que hubo un grupo terrorista en Cataluña como el de ETA?
- Si, si que lo sabia y por suerte no prosperó.
- ¿Ya os hubiera gustado no?
- No, no, si nosotros no queremos un nacionalismo de las armas sino de la palabra.
- Veo que tienes una actitud cerrada i dogmática de la realidad. ¿Sabes lo que significa dogmático verdad?
- Bueno... pues nada, soy un dogmático y ya esta. Pero entonces tendré que revisar que estoy haciendo aquí.
En fi, decepció i sensació d’impotència. Amb gent que es creu superior als altres és difícil raonar, siguin de dretes o “d’esquerres”. Haurem de fer l’assignatura pels 6 crèdits...
